viernes, 30 de noviembre de 2018

Ángel Ossorio y Gallardo, Historia del pensamiento político catalán durante la guerra de España con la República francesa (1793-1795)

 |  PDF  |  EPUB  |  MOBI  |

La profesora Ma. Betlem Castellà i Pujols, en su La Guerra Gran a l'abric de la historiografia catalana (Manuscrits 18, 2000), analiza las distintas interpretaciones a que ha dado lugar la Guerra del Rosellón, entre la España de Carlos IV y la Francia de la Convención, observando que «la Guerra Gran s’ha caracteritzat també, fins els anys seixanta d’aquest segle, per servir a un discurs polític, ja sia reaccionari, catalanista o liberal. Tanmateix, els historiadors catalans de finals d’aquest segle han sabut atorgar-li la importància que mereixia i desabillar-la dels tòpics que majoritàriament l’han acompanyat d’ençà de 1793-1795.» Y naturalmente revestirla de los nuevos tópicos derivados por los planteamientos ―entre otros― de Pierre Vilar y Roura i Aulinas, que resultan más de su gusto. Pero no entremos en esta vidriosa cuestión, y centrémonos en la reseña que hace de la obra que nos ocupa esta semana:

«Àngel Ossorio, governador civil de Barcelona sota el govern de Maura i durant els fets de la Setmana Tràgica, considerà que el conflicte [la Guerra del Rosellón] propicià que Catalunya tingués present que […] ella por sí sola, no constituía la plenitud de su substancia. En otros términos, que no vivía sólo por sí y para sí. Mas claro todavía, que su esencia era religiosa y monárquica y que todas sus franquicias, todos sus derechos históricos, todos sus sueños realizados no serían absolutamente nada si ligaba su suerte a la de unos sectarios, contradictores de los dogmas con los cuales había sido poderosa la tierra catalana. Vio, en fin, que por encima de Cataluña estaban la religión y la monarquía y se prestó a defenderlas, fusionando su interés con el interés general de España. De fet, Ossorio i Gallardo pretenia, en un moment políticament complex, atenuar, mitjançant les seves interpretacions de la Guerra Gran, les diferències i discrepàncies entre el llevant i el ponent peninsular manifestant sovint que […] todo lo catalán —lo que gusta y lo que enoja— es netamente español y para España existe, siendo ceguera fatal el repelerlo como extraño en vez de cuidarlo como propio.

»Es podria precisar, sobretot arran de la monografia d’Àngel Ossorio, que la Guerra Gran ja no servia per manifestar exclusivament particularitats i diferències de Catalunya respecte a Espanya, talment com havia estat majoritàriament el cas durant la Renaixença; sinó que servia per manifestar per damunt de les particularitats —enmig del predomini del conservadorisme— les similituds de Catalunya amb la resta de l’Estat espanyol. Amb aquesta idea d’acostar Catalunya i Espanya, no ha de resultar estrany que Ossorio i Gallardo critiqués les interpretacions donades pels historiadors de Catalunya a la Guerra Gran, implicats bona part d’ells en el moviment del catalanisme polític: Los catalanistas han dado a la guerra una importancia exagerada. Algunos, como Bori i Fontestá llegan a decir que Cataluña se dispuso a constituirse en diputación, y que Godoy se apresuró a preparar la paz para ahogar esos gérmenes regionalistas. ¡Es un colmo suponer que la paz de Basilea se debió a la prevención contra el catalanismo! No me parece tampoco fácilmente demostrable el aserto de Pella y Forgas de que en esa guerra nació el partido liberal catalán contemporáneo. Son igualmente exagerados los que creen ver en 1795 cuajada la simiente del regionalismo actual y preocupado de exterminarla el Estado Español.

»Tanmateix, i malgrat aquest embolcall polític que Miquel Oliver i Àngel Ossorio donaren a les seves obres, cal remarcar que els dos polítics-historiadors per elaborar la seva obra no sols empraren un nombre considerable d’estudis bibliogràfics, sinó que van fer un important treball d’arxiu, diferenciant els seus escrits dels estudis precedents que, majoritàriament, no fonamentaven les seves explicacions amb la documentació primària del període i empraven les monografies franceses escrites des d’inicis del segle XIX per sostenir part dels seus arguments. De fet, l’obra d’Ossorio i Gallardo fou fins als anys noranta —i, malgrat les seves interpretacions [subrayado de este editor digital]— l’únic treball global sobre la Guerra Gran, ja que aquest autor intentà no sols explicar les campanyes militars —referenciades en la majoria de les històries de Catalunya del XIX— sinó comprendre —segons ell— els motius que portaren a la guerra, el caràcter inexcusable del conflicte, la necessitat de defensar Déu i rei, i la conveniència de destronar la tirania regnant a França.»

Asedio de Perpiñán

1 comentario: